CINEMA CATALÀ

qUÈ ÉS?

Es considera pel·lícula catalana aquella en la qual participa un mínim del 20% d'una productora domiciliada a Catalunya.

El cinema català abans de l'acadèmia

El cinema a Catalunya va sorgir d'una base tècnica, del desenvolupament tecnològic i de la capacitat socioeconòmica suficient. El 1896 ja s'havien fet exhibicions públiques amb aparells de vistes animades com el Kinetoscopi de Thomas A. Edison, i a finals de 1896 és quan es va presentar oficialment l'aparell Lumière a l'establiment dels Napoleons (prestigiosos fotògrafs que tenien els estudis a la rambla de Santa Mònica de Barcelona).

L'exhibició es va expandir ràpidament per tot Catalunya gràcies a la tasca fonamental dels firaires que anaven de ciutat en ciutat mostrant meravelles en moviment aprofitant festes majors i populars. Gràcies a l'èxit de l'espectacle les sales es van engrandir.

El cinema català durant i després de la dictadura

La dictadura franquista va esborrar la presència de la llengua catalana de l'àmbit públic i de les indústries culturals, això va causar que no es fes cap rodatge. A partir dels anys cinquanta es van tolerar alguns productes en català, sempre que fossin de temàtica religiosa o ideològicament afins al règim (1952 Francesc F. Iquino va realitzar El Judes, primer film parlat en català des del 1939). Però no va ser fins a finals dels anys 60, amb el camí obert per l'Escola de Barcelona i la recuperació de la literatura i el teatre català, que es recupera tímidament la llengua en algunes produccions: Maria Rosa (1965), En Baldiri de la Costa (1967), No compteu amb els dits (1967), Tren de matinada (1968), La llarga agonia dels peixos (1969).

Després de la mort del dictador Franco, diversos realitzadors van començar a rodar els seus films en llengua catalana, molts dels quals sota l'estela de la recuperació històrica o la necessitat d'explicar els successos més recents de Catalunya. És el cas de La ciutat cremada (1976), d'Antoni Ribas; el documental La Nova Cançó (1976), de Francesc Bellmunt; La ràbia (1968-1977), d'Eugeni Anglada; Ocaña, retrat intermitent (1978), de Ventura Pons; Companys, procés a Catalunya (1979), de Josep Maria Forn; La plaça del Diamant (1981).

L'obertura democràtica també dona peu a un cinema desinhibit, que vol trencar els tabús morals instal·lats durant la dictadura. En són exemplifica L'obscura història de la cosina Montse (1978), de Jordi Cadena; L'orgia (1978) i La quinta del porro (1980), de Francesc Bellmunt; El vicari d'Olot (1981), de Ventura Pons; Hèctor, l'estigma de la por (1982), de Carlos Pérez Ferre o El feixista, la pura i el merder de l'escultura (1983), de Joaquim Coll Espona. Una altra línia temàtica és la del thriller policíac, amb pel·lícules com Putapela (1981), L'amor és estrany (1988) de Carles Balagué. Però el gènere més productiu del final d'aquests anys és el de la comèdia, que genera títols d'èxit considerables fins ben entrada la dècada dels 90. En són exemples Boom, Boom (1990), de Rosa Vergés; Rateta, rateta (1990), de Francesc Bellmunt; Què t'hi jugues, Mari Pili? (1990), Aquesta nit o mai (1991) i Rosita, por favor! (1994), els tres de Ventura Pons; Ho sap el ministre? (1991) i altres.

acadèmia del cinema català i Premis Gaudí

L'acadèmia del Cinema Català neix amb l'objectiu de ser la veu unitària de la cinematografia catalana, de difondre, promocionar i premiar les millors pel·lícules, artistes i tècnics del sector cinematogràfic català. Es proposa objectius com internacionalitzar el cinema català, dotar-lo de prestigi davant els mitjans i el públic, cohesionar el sector...Per a fer-ho possible, una de les innovacions van ser els Premis Gaudí, 22 guardons que des de l'acadèmia s'entreguen a les millors pel·lícules.

L'acadèmia, que és la institució que recull els professionals del sector, organitza els Premis Gaudí amb el propòsit de dotar-los de prestigi arreu del món. Els acadèmics són els qui votaran els guanyadors.

A més, també organitza trobades per promoure el cinema i establir vincles amb altres acadèmies cinematogràfiques d'arreu del món, així com fer costat als joves talents amb premis, beques, ajuts...Els Premis Gaudí es van instaurar l'any 2008, en substitució dels Premis Barcelona, que van néixer l'any 2002.

Els Premis Gaudí consten de 22 categorías:

Millor Pel·lícula
Millor Pel·lícula en llengua no catalana
Millor Direcció
Millor Guió
Millor Protagonista Femenina
Millor Protagonista Masculí
Millor Direcció de Producció
Millor Pel·lícula Documental

Millor Curtmetratge
Millor Pel·lícula per a Televisió
Millor Pel·lícula d'Animació
Millor Direcció Artística
Millor Actriu Secundària
Millor Actor Secundari
Millor Muntatge
Millor Música Original

Millor Fotografía
Millor Vestuari
Millor So
Imágenes de Millors Efectes
Millor Maquillatge i Perruqueria
Millor Pel·lícula Europea

- A més s'atorga el Premi Gaudí d'Honor - Miquel Porter per distingir la trajectòria d'un prestigiós professional que hagi contribuït amb la seva obra i el seu compromís a enaltir el cinema català.

- Des de la 10a edició dels Premis Gaudí, també s'atorga el Premi Especial del Públic a la Millor pel·lícula, resultant de la votació del públic general a una de les pel·lícules nominades en les Categories Millor Pel·lícula en llengua no catalana, o Millor Pel·lícula.

Tenir una acadèmia pròpia i una premissa anuals ha aconsellat consolidar i associar al prestigi la marca del cinema català, que estava muda deteriorada i que s'associava a pel·lícules muda petites, muda difícils. I el cinema català ha passat a formar part de l'Acadèmia de Cinema Europeu.

Anys de glòria del cinema català: L'any 2009, les pel·lícules rodades en català van fer un 8% de públic. En canvi, ara, any 2017, tenim un 1% de públic que va a veure produccions en català. És un drama, un dels grans fracassos de la nostra indústria.

Pa Negre que es va estrenar el 2010 és la pel·lícula amb més premis gaudí (13), la gran recaptació va ser a València i Mallorca a part de Catalunya. La part més important de diners, però la vam fer a Madrid i en versió original. Això afirma que el problema del cinema català no és l'idioma.

Pel·lícules més guardonades:

Pa negre (2010)
Un monstre em ve a veure (2016)
Incerta glòria (2017)
El niño (2014)
Los últimos días (2013)

Situació actual, per què està en decadència el cinema català?

Cada vegada és més difícil rodar en català, ara, la gent que vol rodar ha de passar al castellà o a l'anglès. Per què?

TV3 era la principal ajuda de producció de les pel·lícules catalanes, ara té una estructura muda pesant que no deixa marge econòmic per produir com havia fet abans. Ara ja no actua com un motor audiovisual. Amb la crisi TV3 va baixar pràcticament a la meitat el pressupost que tenia per a les produccions.El talent del sector audiovisual no veu recursos aquí i marxa a Madrid o a l'estranger. No s'ofereixen bons estudis i possibilitats als joves talents del país. Si mires Un monstre em ve a veure, que és talent català, entendràs que el talent hi és. Però el film s'ha hagut de fabricar a fora. Tenim talent, però molt ha hagut de fugir a fora.

El govern de la generalitat destina muda poc pressupost (0,07%) a la cultura. (És una xifra dramàtica i està molt per sota dels països del nostre entorn. Cal reivindicar més la cultura. La cultura és moltes coses, entre d'altres un ascensor social. Un país és culte, i després ja es fa ric.) el moment en què veiem més audiovisual que mai, el govern no s'ha posat com una obligació, com han fet la resta de governs de països europeus.

Es fan moltes pel·lícules petites amb poc pressupost i que sovint ni tan sols arriben al cinema. Hem oblidat que el cinema ha de tenir un interès artístic, però també un d'industrial. Aquests darrers anys, el cinema català ha quedat reclòs a projectes de petitíssim pressupost. Quan em diuen que s'han rodat pel·lícules amb 100.000 euros i en ningú ha cobrat –quan l'estàndard europeu ronda 3 o 4 milions d'euros–, veus que no podem ser competitius. La crisi va provocar que la gent produís molt precàriament, sense cobrar, fent pel·lícules de baixíssim pressupost i establint-ho com si fos normal.El problema del cinema és el finançament.

L'absència de públic i d'inversió ha acabat provocant que la llengua catalana s'associï a pel·lícules de baix pressupost i d'ambicions alternatives.

Todos los 2009 teníem operadores que pagaven i una televisió nacional que funcionava i que feia de motor dels projectes. Per a la ficció, la televisió és clau a tots els països!

"El cinema és el mitjà de difusió més important que té un país per ensenyar-se al món" Isona Passola

Pel·lícules catalanes 2021:

Mediterráneo
La passió segons Pep Amores
El retorno: la vida després de l'ISIS
Las leyes de la frontera
El buen patrón
El ventre del mar
Destello Bravío
El año del descubrimiento
Un blues para teherán
Donde caben dos

Festivals

Catalunya Film Festivals és l'associació de festivals i mostres de cinema catalans que defensa i gestiona el gran valor cultural que aquests suposen pel sector audiovisual, la cultura i la societat.

Els festivals de cinema són una peça clau del sector cinematogràfic català; una plataforma de difusió de cinema inèdit, plural i divers i un generador de reflexió i experiències col·lectives.

A CFF contribueixen al creixement i a la projecció local, nacional i internacional de més de 48 festivals i mostres de cinema de Catalunya.El seu motor és cuidar i mostrar la diversitat de festivals i mostres del territori català, tot donant valor a la riquesa cultural del sector: tota Catalunya, tots els públics, tots els gèneres i temàtiques, tot l'any.

https://catalunyafilmfestivals.com/festivals/ → agenda de festivals