SPENCER

qUÈ ÉS?

Spencer és una pel·lícula biogràfica de drama dirigida per Pablo Larraín i escrita per Steven Knight. La pel·lícula dura 112 minuts, va ser rodada a Regne Unit, Estats Units, Alemanya i Xile el 2021 i s'ha estrenat el setembre de 2021 en format convencional.

Larraín és un cineasta (director, guionista i productor) xilè, soci fundador de Meravella, una empresa dedicada al desenvolupament de cinema i comercials exercit diversos projectes.

El seu primer llargmetratge, Fugida, el va dirigir en 2005, va ser estrenat comercialment a Xile el març de 2006 i va obtenir reconeixement internacional en guanyar diversos premis en festivals. Pablo Larraín ha estat també nominat als Premis Óscar en 2013 per No, així com als Premis Globo d'Or al 2015 per El club i al 2016 per Neruda.

Argument:

La pel·lícula narra un relat fictici de les decisions que van portar a Diana, princesa de Gal·les a acabar el seu matrimoni amb el Carles de Gal·les i renunciar a la família reial britànica.

Sinopsi:

La princesa Diana es troba amb els seus fills a la finca de Sandringham. El que hauria de ser un meravellós respir nadalenc es converteix, en canvi, en una successió d'obligacions no desitjades. Mentrestant, el Príncep Carles d'Anglaterra està veient obertament amb Camilla Parker-Bowles, el que obliga Diana a interpretar el paper implacable de l'estimada i fidel esposa davant dels paparazzis que segueixen cadascun dels seus moviments.

Una de les primeres escenes introdueix a la protagonista, la Princesa Diana, a una cafeteria al costat d'una carretera. Es pot veure com la Diana aparca el cotxe que conduïa i entra a la cafeteria. Allà, com si no fos ningú pregunta a on es troba (ja que prèviament es veu a ella conduint sense saber molt bé a on va), de cop tot l'ambient que hi havia dins se silencia en adonar-se'n de la importància d'ella.

Recursos estilístics:
Larraín proposa a la pel·lícula un joc de contrasts molt potent. Juga amb la sensació d'aïllament de la protagonista però al mateix temps amb el fet de sentir-se atrapada en un lloc que no acaba d'encaixar i d'on no pot escapar.
Durant tot el transcurs de la pel·lícula, les cortines esdevenen una metàfora de la solitud i la llunyania que sent Lady Di i de la seva infància i família. Una altra metàfora utilitzada és la de l'estat ruïnós i abandonat de la seva antiga llar, una mica com ella se sent. Apareixen també escenes que recorden a pel·lícules de terror (l'escena en què trona a la seva casa d'infància) o incús surrealistes (l'escena en què imagina que es menja el collaret de perles) que remarquen la sensació d'angoixa de la princesa Diana. Larraín i Stewart aconsegueixen que l'espectador senti una enorme empatia per Lady Di, sense necessitat de conèixer-la prèviament o de saber l'infern que va viure.

Recursos visuals:

A la pel·lícula s'utilitzen una gran varietat de plans; picats, contrapicats, frontals, zenitals, primers plans, plans generals, etc. Aquests acostumen a subratllar l'estat emocional de la Princesa. A més hi ha molta varietat de moviment de càmera, molts dels plans són estàtics però molts d'altres tenen moviment de travelling, zoom, etc. Apareixen recursos com càmera en mà, que ajuda a endinsar a l'espectador a la pel·lícula donant una sensació de moviment més real, o també es fan servir drons per fer plans des de l'aire com en l'escena en què es veu el jardí des del cel amb un pla zenital general.

La pel·lícula narra una sèrie de fets de la família reial succeïts el 1991, per això, tant l'escenografia com el vestuari i el llenguatge són d'època, elegants i formals, ja que representen la classe social alta.

L'escenografia busca, com és natural, imitar l'estètica d'un palau reial britànic a banda de contextualitzar-nos en lloc i temps. Sovint ajuda a reforçar la idea del guió: les cortines remarquen l'apartament que viu, les boles de billar són una metàfora dels personatges de la casa reial, etc.

Vestuari:
La dissenyadora de vestuari és Jacquéline Durran, guanyadora de dos Oscar pel vestuari de Little Women i Anna Karenina. La princesa Diana és una de les icones de la moda més reconegudes, això fa que el disseny de vestuari hagi d'estar pensat a la perfecció. Tot i que la marca que més apareix és Chanel perquè Diana la vestia amb freqüència, curiosament, Durran no busca imitar detalladament els vestits que portava Lady Di, sinó que es proposa evocar l'estil de Diana sense la recreació d'outfits específics.

Llum:
La llum acostuma a ser tènue i grogosa que remarca la idea de claustrofòbia en algunes ocasions i la distància i desunió entre els personatges. A l'exterior la llum és poc contrastada i esvaïda, rarament apareix la llum del sol directa a càmera.

Color:
Predominen els colors pastels i no hi ha una saturació molt exagerada.
El groc predomina en diverses escenes però les tonalitats i la paleta de colors utilitzades canvien durant la pel·lícula en funció de la localització i l'estat d'ànim de la protagonista.

Música:

La música que acompanya tota la pel·lícula és una banda sonora de Jonny Greenwood que busca combinar free-jazz i música barroca.

La pel·lícula és protagonitzada per Kristen Stewart com Diana (princesa de Gal·les), Kimia Schmidt realitza el paper de Diana als 9 anys i Greta Bücker com a Diana a l'adolescència. Timothy Spall actua com l'escuder major, Alistair Gregory, Jack Farthing com Carlos (príncep de Gal·les) i Sean Harris com Darren McGrady, el xef de cuina real. Sally Hawkins realitza el paper de Maggie, la tocadora real, Jack Nielen fa de Príncep Guillermo, Freddie Spry de Príncep Enric, Stella Gonet de Reina Isabel II i Richard Sammel de Príncep Felip, duc d'Edimburg. Elizabeth Berrington actua com Ana, princesa real, Amy Manson com Ana Bolena, James Harkness com lacai Paul, John Keogh com Michael, Ryan Wichert com Sargent Wood, Thomas Douglas com John Spencer, Emma Darwall-Smith com Camilla Parker Bowles, Niklas Kohrt com Príncep Andrés, duc de York, Olga Hellsing com Sarah, duquessa de York, Mathias Wolkowski com Príncep Eduard i Oriana Gordon com Lady Sarah Armstrong-Jones.

Diana, la protagonista, és un personatge humil que prové d'una família normal i corrent, però que s'ha casat amb el Príncep de Gal·les.

Amb la família reial manté una relació freda, ja que, tot i estar casada i tenir dos fills, no se sent a gust amb l'entorn i les tradicions de la família de classe alta. A causa d'això, dels problemes de matrimoni i de problemes psicològics decideix revelar-se i deixar la seva vida estricta per fugir amb els seus fills. Aquests fets denoten la rebel·lia, l'afecte, la senzillesa i el caràcter de la seva personalitat.

També cal destacar el seu estat psíquic i físic; a la pel·lícula es mostra a la protagonista sofrint bulímia i problemes d'al·lucinacions que donen a conèixer la soledat que sentia.

Personalment, la pel·lícula em sembla una bona representació i reivindicació de la vida de la Princesa Diana.

Penso que ha estat molt ben produïda i realitzada i que els actors han fet una gran feina a l'hora d'actuar, està molt ben trobada.

Respecte a Diana, tot i que no sé si realment va ser així i va sofrir tot això, crec que va ser una dona molt forta i segura de si mateixa per fer el que va fer, deixant de banda la seva salut.